RECORDEU A LA TIA MARÍA, LA DELS ENTREPANS, PERQUÈ LLEGIR ESTE PRECIÓS ESCRIT DE JOSEP HERRERO I GARCIA, SOBRE ELLA, QUE PUBLIQUE EN LA REVISTA EL TESTAR, EN EL 2011, GRÀCIES PER PORTAR-NOS TANTS RECORDS.
DIBUIX DE JERONI.
JOSEFA
SOLAZ MARTINEZ(LA
PALOMETA)
El
dia 5 de Juliol de 1916, va naixer a Paterna, al 7 número 64 de Ies coves de
Godella(1) Josefa Solaz Martínez. Josefa, va ser Ia major del cinc fills que
tingue el matrimoni format per Agustí Solaz Gomez, natural de Calles , comarca dels Serrans (ValenCIa), l de
Josefa Martínez Vila, de Paterna.
Com
quasI tots els xrquets de prtncrpls cIeI segle passat, va tindre poc de temps
per ajugar, i mes sent, com era, la major de tots els germans. No obstant anar
poc de temps a l'escoIa, sabia Ilegir i escriure. No cal dir que prompte es va
posar a treballar.
És
molt curios (almenys curios), que en la partida de naiximent d'una dona de les
primeries del segle XX al consignar la seua professio, deien: "La de su sexo",
perque a mes de parir, que si que era del seu sexe, Ies dones treballaven on
podien. Anaven a Ia seba, a servir a Ies cases mes riques, a vendre aI mercat,
a plegar garrofes, olives, a la verema, acI’i a Franca, en algun taIIer de
modista (a Paterna, sempre hi ha hagut moIta tradicio en modisteria), en fi, on
podien. A mes de tindre Ia casa neta, en punt al fills i a I‘home, i en molts
casos aI veIIs.
Com
es veu, la definicio de Ies actes de naiximent del segle XX, no reflectia,
exactament, Ia realitat.
Disculpeu-me
esta reflexio’ en la biografia de la tia Fina, pero es que al traure en el
Registre Civil Ies actes de naiximent d'algunes dones de Paterna, que van
na’ixer a principis del segle XX en Ies quals estic interessat, en totes venia
Ia mateixa definicio’. A hores d’ara, en l’any 2005, no deixa de sorprendre.
Com
moltes altres dones, la tia Fina traballava com a excaixadora de ceba per a
“Morret” (2).
Als
vint-i-set anys es va casar, amb Ernesto Mortes Franco (de la familia dels
"UIi"), i el dia nou de Juliol de 1943, nasque’ el seu primer fill
(Ernesto) i aI cap de tres anys, va naixer el segon, que va morir prematurament
(3).
En
l'any 1949, contractada per "Rubio" (Jose’ Rubio Vivo), un altre
comerciant important de cebes de Paterna, s’en va anar en companyia de
trenta-huit o cuaranta persones mes al poble d'Abla, en la provincia d'AlmerI’a,
a encaixar cebes durant cuarenta-cinc dies. En esta ocasio’, la va acompanyar
l‘home, que anava com fuster a muntar els caixes. Se'n van anar tots en un
camio gran. Les fustes per a les caixes, tallades a mida per a muntar-les,
anaven al pis de Ia caixa del camio, i totes les persones, damunt. Eren temps
durs, i Ies persones tambe ho eren. Des d'eixa ocasio’ en avant, va treballar
sempre per a "Rubio".
EL
NEGOCI FAMILIAR
Sent
encara fadrina, quan s'acabava Ia temporada d'encaixar ceba,ja ajudava a sa
mare (la tia Pepeta) a vendre cacau, tramussos i entrepans als soldats en eI
periode cl'instruccio, (sa mare va ser Ia que comenca' eI "negoci
familiar").Despres, a l'anar els anys doblant a la seua mare, va ser ella
la que es posa al front de "l'empresa".
Els
germans, Rafel, Agustí, Enric iAntoni, i el seu fill, quan era mes majoret,
I’ajudaven en allo que podien, pero el fort de la faena era per a la mare i,
sobretot, per a ella.
Segons
em conta el seu fill, Ernesto, el dia comencava abans de l'alba en casa de la
tia Fina. Sa mare i ella s'alcaven a les cinc del mati. Encenien cinc o sis
foguers de carbo’ i comencaven a fregir cre'illes per a les “tortilles” o
truites embotits pocs, alguna botifarra o llonganissa i poca cosa mes. Tambe
portaven entrepans de cavalla (que la venien en uns pots grans, redons, que una
volta buits, els xiquets el gastavem per Y a guardar el botons per ajugar).
Tambe portava, Ia tia Maria, algun entrepa de “fiambre”, pero poca cosa; allo que demanaven quasi tots era la truita de
cre'illes.
Estava
boni’ssima!
Els
soldats del 20 de Guadalajara, no sabien com Ii dien i comencaren a dir-li “tia Maria”. l “tia
lVlaria" se li queda per a sempre.
LA
TIA MARIA
DIBUIX DE JERONI
Al
peri'ode d'Instruccro, el reclutes eixiem per la porta del quarter que estava
orientada al nord (hui I'Avinguda d'Europa) i per aquelles llomes i pujols, els
caporals la i suboficials, ens pegaven un passo’ de mes de dos hores cada dia. Cap a les nou i mitja o deu
que veniem a parar de tanta panxada per terra itant d'anar amunt i avall, tenI’em els budells pegats a la pell.
Quan
el sergentja deia "descanso a discrecio’n", ens tiravem com a llops cap a la tia Maria, queja estaba
esperant-nos. Eren deu minuts molt mareJadors, tots demanant-li i ella i sa
mare, donant-nos els entrepans I La.“ Mana“ Mmmm” “Mmm; cobrant. Algu’ dels
germans estava a l'hombra d'una garrofera amb un canter d'aigua que omplien per
la nit i el deixaven al ras perqu es refrescara. Quan els botües es buidaven,
de I'aigua del canter, es tornaven a omplir.
Algun
dia, la tia lVlaria es retardava i, quant tots ens preguntaven que li auria
passat,ja la veies baixar mig de gaido, amb aquelles sistelles planes i
ovalades, amb encaramull d'entrepans.
Encara
estava Iluny de nosaltres ija anava dient-nos: “Ja vaig, fills,ja vaig-. És que
hui els foguers no anaven be”, s'excusava.
No
recorde quant ens cobrava per un entrepa' de truita de cre'illes, del glop
d'aigua, si: en cobrava un xavo. Hi havia voltes que veni’es amerat, i en eixos
cleu centims, li buidaves mitja botüa, i la tia lVIarI’a, per tota
amonestacio’, et deia: “iAi fill, quanta calor duiesl".
Alguna
vegada, com sempre anavem curts de "respiracio’", li deiem: “Tia
Maria, dema li pagare, que hui no porte diners”. “No et preocupes, fill,ja m'ho
pagaras dema”. Quan a l'endema li deies: “Tinga tia lVlaria, l'entrepa o el
glop d'aigua d'ahir, que no l'il vaig pagar”, ella et mirava i contestava: “
Gracies fill,ja no me'n recordava”. No dic que algun entrepa no el cobrara,
pero no era habitual. Fins i tot, pense que alguna volta, si es recordava qui
no li havia pagat i ella el veia curt de butxaca, no li deia res. Ella era aixi.
Quan
a Paterna s'acabava el periode d'instruccio se n'anava a vendre els seus
entrepans al quarter de Betera.
Fins
itot, un any, en les maniobres militars que periódicament es feien a Almansa
(Albacete), la tia lVlaria, els va acompanyar per a seguir guanyant-se
eljornal. No li feia por res.
Quan
en 1990 va morir el seu home, ella va seguir venent entrepans i el nous
productes que li demanaven els alumnes del col.legi de La Salle, que esta un
poc mes amunt de sa casa. L‘hem
vista, fins que les forces Ii han anat minvant, tirant d'un carret, venent els
seus productes.
Els
u’ltims anys,jo I'he vista a les vesprades, assentada en una cadira xicoteta,
prenent el sol a la porta de sa casa, al carrer Mestre Ramo’n Ramia, nu’m. 50,
antic cami’ del cementeri.
Va
morir el dia 21 de Novembre de l‘any 2000.
LA
FAMA DE LA TIA MARIA
Degut
a la meua faena com a pintor, he hagut que rodar molt per tota la geografia
espanyola, i he pogut donar-me en molts Ilocs distants entre si, de qui va ser
la “tia Maria" per a molts dels soldats que van fer la intruccio’ a
Paterna.
Quant,
almorzant al bar, dius que eres de Paterna, en moltes ocasions, alguns dels
I'homens que hi ha, et diu que ell tambe va fer la instruccio’ al 20 de
Guadalajara de Paterna.
Tambe
hi ha hagut vegades en les quals, al saber que eres de Paterna, es canvia
I'actitut, et miren durament i et diuen "el teu poble, pintor, ens du
records molt amargs, allí afusellaren a mon pare, o un tio, o un cosi...",
en eixos casos, naturalment, la conversa gira entorn de la injusta actitud dels
"vencedors" de la guerra, pero en la majoria del casos, es la tia
Maria la que ix a relluir.
“¿Encara
viu?" ens pregunten. “SI’ encara, -els he contestat-. ¿Vos en recordeu
quins enprepans mes bons que portava?" -“Ja ho crec, i calentets encara-.
¡Qui agafara ara aquells entrepans i els pocs anys que teni’em aleshores! l
Xarre agust, almorzant i recordant la tia Maria.
Aco
m'ha passat a Albacete, concretament, a Tobarra, a Morella, a Castello’; a
Albaida, a Castilla a Alacant; al bar de Montblanc a Tarragona...
I
encara vos dire mes.
Fara
uns deu anys, anavajo cami de Vitoria a vore si exposava allI’ els meus
quadros. Dons be’, quan la província de Soria s'acaba amb I'imponent port de
Piqueras, nomes baixar el vessant nord i entrar a la província de Logronyo, La
Rioja, quant comenca eixa vall tan bonica del riu Iregua (“el valle de
Cameros" diuen alli), en baixar dic, pare el cotxe al primer poble d'eixa
vall, Villanueva, en un restaurant que hi ha a ma dreta. Nomes baixar, veig
aparcat un cotxe amb matricula de Castello’. Entre al restaurant, veig a un home
cara al cambrer demanant-li de menjar, i al sentir-Io demanar I‘entrepa, per la
fonetica de la parla, vaig saber que era el de Castello’. No en vaig recordar
com Ii deien. L'unic que recorde es que era de Sant Mateu.
Vam
assentar-sejunts a almorzar.
Al
sentir-nos parlar en valencia, un home que hi havia assentat al costat nostre,
almorzant tambe, ens pregunta, "Son ustedes valencianos, ¿ verdad?".
Li contestarem que si’, i I'home com estava sol i ve’rem que tenia ganes de
companyia, Ii diguerem que ens acompanyara a la nostra taula. No es va fer de
pregar i comencarem a almorzar. Al poc ens va preguntar d'hon erem. De Sant
Mateu, a Castello’, Ii contesta el meu company de taula, i de Paterna, li
contesti’jo.
A
I'home se Ii van obrir els esperits, havia fet la instruccio’ a Paterna!
A
partir d'eixe moment, la conversa passa a ser un monoleg per part d'ell.
Ens
va preguntar de seguida per la tia Maria. No es recordava dels noms de cap dels
suboficials, ni oficials, ni caporals, ni res de res, pero a la tia Maria (en
dela), no se la podia oblidar mai.
Ningu
dels que hem fet la instruccio’ militar al 20 de Guadalajara, la pot oblidar.
AI
poble d'Ares del Maestrat (Castello’), tinc un bon amic, Eugeni García Selma,
que tambe va fer la instruccio’ a Paterna, que quanjo vaig per aIII’, Ii agrada
recordar la tia Maria i als seus entrepans -era la iI.lusio’ diaria- em diu.
Com va gaudir aquell home aquell dia
L'ültima
vegada que va eixir a relluir la tia Maria, va ser l'altre dia al Trinquet de
Pelayo (4), a Valencia, concretament, el dia 13 de lVlarc del 2005, en la final
del Trofeu Bancaixa. Mirant la partida de pilota, drets, perque no cabia una
agulla, hi havien dos xicots d'Ontinyent. U d'ells, Paco Sanchis Donat, hi
havia fet la mili a Paterna (quinta del 67) i tambe se'n recordava molt
agradablement de la tia Maria.
Si
fo’ra possible comunicar-se tots els reclutes de totes les quintes que hem
conegut a la tia lVIaria, els proposaria que li erigi’rem un monument. Un
modest monument per a recordar a una dona que va dolsificar un poc l'estada ací
de la gent d'altres provr’ncies que venien a fer I'obiigada ¡nstruccio’ militar
a Paterna, i alhora, influir que eixa gent guardara un millor record del nostre
poble.
Almenys,
estes persones recordaran Paterna un poc me’s agradablement que amb la rabia i
la tristor que, degut als afusellaments de la repressio’ franquista, se la
recorda sempre.
Sense
proposar-s'ho, va ser una bona ambaixadora de Paterna per tot Espanya.
Valguen
estes II’nies, per a recordar a Josefa Solaz lVlartI’nez (la Palometa),
"LA TIA lVIARIA".
Josep
Herrero i Garcia
Paterna,
Abril del 2005
(1)
Estes dades, les he tretes del document d'identitat de la tia Fina, perque en
el Registre Civil, no esta la seua partida
de
naiximent. Moltes actes de naiximent d'abans de la guerra civil de 1936, s'han
perdut.
(2)
Vicente Esteve Moreno, conegut per tots com "Morret", era un
comerciant de cebes que donava treball a moltes dons com a
encaixadores i triadors, i als ho'mens, per a muntar les caixes.
(3)
Abans, quan moria un « albaet >> era costum portar el xicotet fe'retre,
entre quatre Xiquets fins al cementeri. Jo vaig ser
un dels quatre, que van portar al fill de la tia Fina.
(4)
Tinguem en compte la data en que escriu l’autor, que consta al final de
l’article.
AGRAÏMENTS:
A Nieves, la de Rubio, o "Comareta", a Ernesto, fill de la tia Fina,
a Amparo Ferrandis, la "Sucrenya" i a
Enrique Solaz, germa de la tia Fina, que em van rebre a sa casa sempre molt
amablement.