LA TIA MARIA, LA DELS ENTREPANS.
"el pròxim dia 8 de març sera el día de la dona treballadora, i volem homenatjar-vos, amb esta que va ser gran dona i molt treballadora, la tia maria."
per Josep Herrero i García "Jeroni".
publicat en el Anuari El Testar, del nostre amic Paco Guzman.
JOSEFA SOLAZ
MARTÍNEZ
(LA
PALOMETA)
El dia 5 de Juliol de 1916, va
nàixer a Paterna, al número 64 de les coves de Godella(1) Josefa Solaz
Martínez.
Josefa, va ser la major del
cinc fills que tingué el matrimoni format per Agustí Solaz Gómez, natural de
Calles , comarca dels Serrans (València), i de Josefa Martínez Vila, de
Paterna.
Com quasi tots els xiquets de
principis del segle passat, va tindre poc de temps per a jugar, i mes sent, com
era, la major de tots els germans. No obstant anar poc de temps a l'escola,
sabia llegir i escriure. No cal dir que prompte es va posar a treballar.
És molt curiós (almenys
curiós), que en la partida de naiximent d'una dona de les primeries del segle
XX, al consignar la seua professió, deien: "La de su sexo", perquè a
més de parir, que sí que era del seu sexe, les dones treballaven on podien.
Anaven a la
seba, a servir a les cases més
riques, a vendre al mercat, a plegar garrofes, olives, a la verema, açí i a
França, en algun taller de modista (a Paterna, sempre hi ha hagut molta
tradició en modisteria), en fi, on podien. A més de tindre la casa neta, en
punt al fills i a l'home, i en molts casos al vells.
Com és veu, la definició de
les actes de naiximent del segle XX, no reflectia, exactament, la realitat.
Disculpeu-me esta reflexió en
la biografia de la tia Fina, però és que al traure en el Registre Civil les
actes de naiximent d’algunes dones de Paterna, que van náixer a principis del
segle XX en les quals estic interessat, en totes venia la mateixa definició. A
hores d’ara, en l’any 2005, no deixa de sorprendre.
Com moltes altres dones, la
tia Fina traballava com a excaixadora de ceba per a “Morret” (2).
Als vint-i-set anys es va
casar, amb Ernesto Mortes Franco (de la família dels "UIi"), i el dia
nou de Juliol de 1943, nasqué el seu primer fill (Ernesto) i al cap de tres
anys, va naixer el segon, que va morir prematurament (3).
EL NEGOCI FAMILIAR
Sent encara fadrina, quan
s'acabava la temporada d'encaixar ceba, ja ajudava a sa mare (la tia Pepeta) a
vendre cacau, tramussos i entrepans als soldats en el periode d'instrucció, (sa
mare va ser la que començá el "negoci familiar”).
Després, a l'anar els anys
doblant a la seua mare, va ser ella la que es posà al front de
"l'empresa".
Els germans, Rafel, Agustí,
Enric i Antoni, i el seu fill, quan era més majoret, l’ajudaven en allò que
podien, però el fort de la faena era per a la mare i, sobretot, per a ella.
Segons em conta el seu fill,
Ernesto, el dia començava abans de l'alba en casa de la tia Fina. Sa mare i
ella s'alçaven a les cinc del matí. Encenien cinc o sis foguers de carbó i
començaven a fregir creïlles per a les “tortilles” o truites embotits pocs,
alguna botifarra o llonganissa i poca cosa més. També portaven
entrepans de cavalla (que la
venien en uns pots grans, redons, que una volta buits, els xiquets el gastàvem
per a guardar el botons per a jugar). També portava, la tia Maria, algun
entrepà de “fiambre”, però poca cosa; allò que demanaven quasi tots era la
truita de creïlles.
Estava boníssima!
Els soldats del 20 de
Guadalajara, no sabien com li dien i començaren a dir-li “tia Maria”. I “tia
Maria” se li quedà per a sempre.
LA TIA MARIA
Al període d'instrucció, el
reclutes eixiem per la porta del quarter que estava orientada al nord (hui
l'Avinguda d'Europa) i per aquelles llomes i pujols, els caporals 1ª i
suboficials, ens pegaven un passó de més de dos hores cada dia. Cap a les nou i
mitja o deu que veníem a parar de tanta panxada per terra i tant d'anar amunt i
avall, teníem els budells pegats a la pell.
Quan el sergent ja deia
"descanso a discreción", ens tiràvem com a llops cap a la tia Maria,
que ja estava esperant-nos. Eren deu minuts molt marejadors, tots demanant-li i
ella i sa mare, donant-nos els entrepans i cobrant. Algú dels germans estava a
l'hombra d'una garrofera amb un cànter
d'aigua que omplien per la nit i
el deixaven al ras perqu es
refrescara. Quan els botijes es buidaven, de l'aigua del canter, és tornaven a
omplir.
Algun dia, la tia Maria és
retardava i, quant tots ens preguntàven què li auria passat, ja la veies baixar
mig de gaidò, amb aquelles sistelles planes i ovalades, amb encaramull d'entrepans.
Encara estava lluny de
nosaltres i ja anava dient-nos: “Ja vaig, fills, ja vaig-. És que hui els
foguers no anaven bé”, s'excusava.
No recorde quant ens cobrava
per un entrepá de truita de creïlles, del glop d'aigua, sí: en cobrava un xavo.
Hi havia voltes que veníes amerat, i en eixos deu cèntims, li buidaves mitja
botija, i la tia María, per tota amonestació, et deia: “iAi fill, quanta calor duies!”.
Alguna vegada, com sempre
anàvem curts de "respiració", li déiem: “Tia Maria, demà li pagaré,
que hui no porte diners”. “No et preocupes, fill, ja m'ho pagaràs demà”. Quan a
l'endemà li deies: “Tinga tia Maria, l'entrepà o el glop d'aigua d'ahir, que no
l'il vaig pagar”, ella et mirava i contestava: “ Gracies fill, ja no me’n
recordava”. No dic que algun entrepà no el cobrara, però no era habitual. Fins
i tot, pense que alguna volta, si es recordava qui no li havia pagat i
ella el veia curt de butxaca, no li deia
res. Ella era així.
Quan a Paterna s'acabava el
període d'instrucció, se n'anava a vendre els seus entrepans al quarter de
Bètera.
Fins i tot, un any, en les
maniobres militars que periòdicament es feien a Almansa (Albacete), la tia
Maria, els va acompanyar per a seguir guanyant-se el jornal. No li feia por res.
Quan en 1990 va morir el seu
home, ella va seguir venent entrepans i el nous productes que li demanaven els
alumnes del col.legi de La Salle, que està un poc més amunt de sa casa.
L'hem vista, fins que les
forces li han anat minvant, tirant d'un carret, venent els seus productes.
Els últims anys, jo l'he vista
a les vesprades, assentada en una cadira xicoteta, prenent el sol a la porta de
sa casa, al carrer Mestre Ramón Ramià, núm. 50, antic camí del cementeri.
Va morir el dia 21 de Novembre
de l'any 2000.
LA FAMA DE LA TIA MARIA
Degut a la meua faena com a
pintor, he hagut que rodar molt per tota la geografia espanyola, i he pogut
donar-me en molts llocs distants entre si, de qui va ser la “tia Maria” per a
molts dels soldats que van fer la intrucció a Paterna.
Quant, almorzant al bar, dius
que eres de Paterna, en moltes ocasions, alguns dels l'homens que hi ha, et diu
que ell també va fer la instrucció al 20 de Guadalajara de Paterna.
També hi ha hagut vegades en
les quals, al saber que eres de Paterna, es canvia l'actitut, et miren durament
i et diuen "el teu poble, pintor, ens du records molt amargs, allí
afusellaren a mon pare, o un tio, o un cosí...”, en eixos casos, naturalment,
la conversa gira entorn de la injusta actitud dels "vencedors" de la
guerra, però en la majoria del casos, és la tia Maria la que ix a relluir.
“¿Encara viu?” ens pregunten.
“Sí encara, -els he contestat-. ¿Vos en
recordeu quins enprepans més bons que portava?” –“Ja ho crec, i
calentets encara-. ¡Qui agafara ara aquells entrepans i els pocs anys que
teníem aleshores! I Xarre agust, almorzant i recordant la tia Maria.
Açò m'ha passat a Albacete,
concretament, a Tobarra, a Morella, a Castelló; a Albaida, a Castilla a
Alacant; al bar de Montblanc a Tarragona...
I encara vos diré més.
nord i entrar a la província
de Logronyo, La Rioja, quant comença eixa vall tan bonica del riu Iregua (“el
valle de Cameros” diuen allí), en baixar dic, pare el cotxe al primer poble d'eixa vall, Villanueva, en un
restaurant que hi ha a mà dreta. Només baixar, veig aparcat un cotxe amb
matricula de Castelló. Entre al restaurant, veig a un home cara al cambrer
demanant-li de menjar, i al sentir-lo demanar l'entrepà, per la fonètica de la
parla, vaig saber que era el de Castelló. No en vaig recordar com li deien.
L'unic que recorde és que era de Sant
Mateu.
Vam assentar-se junts a
almorzar.
Al sentir-nos parlar en
valencià, un home que hi havia assentat al costat nostre, almorzant també, ens
preguntà, "Son ustedes valencianos, ¿ verdad?". Li contestàrem que
sí, i l'home com estava sol i vérem que tenia ganes de companyia, li diguérem
que ens acompanyara a la nostra taula. No es va fer de pregar i començárem a
almorzar. Al poc ens va preguntar d'hon érem. De Sant Mateu, a Castelló, li
contestà el meu company de taula, i de Paterna, li contestí jo.
¡A l'home se li van obrir els
esperits, havia fet la instrucció a Paterna!
A partir d'eixe moment, la
conversa passà a ser un monòleg per part d'ell. ¡Com va gaudir aquell home
aquell dia!
Ens va preguntar de seguida
per la tia Maria. No es recordava dels noms de cap dels suboficials, ni
oficials, ni caporals, ni res de res, però a la tia Maria (en deia), no se la
podia oblidar mai.
Ningú dels que hem fet la
instrucció militar al 20 de Guadalajara, la pot oblidar.
Al poble d'Ares del Maestrat
(Castelló), tinc un bon amic, Eugeni García Selma, que també va fer la
instrucció a Paterna, que quan jo vaig per allí, li agrada recordar la tia
Maria i als seus entrepans -era la il.lusió diària- em diu.
L'ùltima vegada que va eixir a
relluir la tia Maria, va ser l'altre dia al Trinquet de Pelayo (4), a València,
concretament, el dia 13 de Març del 2005, en la final del Trofeu Bancaixa.
Mirant la partida de pilota, drets, perquè no cabia una agulla, hi havien dos
xicots d'Ontinyent. U d’ells, Paco Sanchis Donat, hi havia fet la mili a
Paterna (quinta del 67) i també se’n recordava molt agradablement de la tia
Maria.
Si fóra possible comunicar-se
tots els reclutes de totes les quintes que hem conegut a la tia Maria, els
proposaria que li erigírem un monument. Un modest monument per a recordar a una
dona que va dolsificar un poc l'estada ací de la gent d'altres províncies que
venien a fer l'obligada instrucció militar a Paterna, i alhora, influir que
eixa gent guardara un millor record del nostre poble.
Almenys, estes persones
recordaran Paterna un poc més agradablement que amb la ràbia i la tristor que,
degut als afusellaments de la repressió franquista, se la recorda sempre.
Sense proposar-s'ho, va ser
una bona ambaixadora de Paterna per tot Espanya.
Valguen estes línies, per a
recordar a Josefa Solaz Martínez (la Palometa), "LA TIA MARIA".
Josep Herrero i García
Paterna, Abril del 2005
(1) Estes dades, les he tretes del document d'identitat de la tia
Fina, perquè en el Registre Civil, no està la seua partida de naiximent. Moltes
actes de naiximent d'abans de la guerra civil de 1936, s'han perdut.
(2) Vicente Esteve Moreno, conegut per tots com
"Morret", era un comerciant de cebes que donava treball a moltes dons
com a encaixadores i triadors, i als hómens,
per a muntar les caixes.
(3) Abans, quan moria un « albaet » era costum portar el xicotet
féretre, entre quatre xiquets fins al cementeri. Jo vaig ser un dels quatre,
que van portar al fill de la tia Fina.
(4) Tinguem en compte la data en què escriu l’autor, que consta al
final de l’article.
AGRAÏMENTS: A Nieves, la de
Rubio, o "Comareta", a Ernesto, fill de la tia Fina, a Amparo
Ferrandis, la "Sucrenya" i a Enrique Solaz, germà de la tia Fina, que
em van rebre a sa casa sempre molt amablement.quarter de Bètera.
Jo vaig mentjar uns cuants... de 1986 fins a 1995... l'any del tancament del RACA 17 i que va suposar per a mi el trasllat a la Base de Marines... fins ara. Una Bona Dona la Tia Maria.
ResponderEliminar