jueves, 9 de febrero de 2017

LA CISTERNA DE LA PLAÇA

Pagina del llibre de la clavaria del 1965.


            LA CISTERNA DE LA PLAÇA.


Ara que s'informa des de l'Ajuntament de Paterna i per l'opinió de distints veïns, que es vol recuperar l'obrir la Cisterna de la Plaça, servisca este escrit del llibre de festes de l'any 1965, realitzat per D. Ernesto Ferrando, que fóra Alcalde de Paterna en els anys 1930 i 1946 i que el carrer del Batàn porta el seu nom, compte unes anècdotes d'aquells anys de principis de segle XX. Respectem el seu valencià d'aquells anys, que arriba a ser fins a simpàtic per la seua forma d'escriure.






D. Ernesto Ferrando Mir


LA CISTÈRNA.

fatxada de l'ajuntament, a la dreta porta d'accés a la cisterna,
imatgen de Manuel Pastor.



Com entre’ls jovens n’haurá molts que no han conegut  la cisterna, al fer menci´d’ella, m’hauré de explicar un pòc.

Entre la casa de la Vila ó Ajuntament i la barbería de Fabado se veu una pòrta sempre tancada. Si obriguerem eixa pòrta, voriem una escala que, al pronte, se pèrt en la foscór; si acostumarem la vista ó millor, si vaixarem uns escalóns, qu’stán tots en recta per avall, voriem que allá al fons hiá un clòt á lo pis, per a rebre l’aigua qu’es puga pèdre d’un grifo ú aixaeta que voriem á la paret frontera. Es la aixeta de la cisterna, que a la fondaria que s’encontra, dona l’aigua mes fresca qu’una ròsa – si la ròsa está fresca -.


Lo que conten

Cuan es feu eixa cisterna – segons contaben els vells -, no havia vingut al pòble – ni pensar-ho – l’aigua de’l naiximent, i la omplien á mitja nit d’un gelat dia d’el mes de Giner, cuan la estimaven mes neta i clara, per un tub que comunicava amb la próxima cequia Uncía que a les hores no rebia res que l’ambrutara.

Escala d'accés a la Cisterna, imatge cedida per la familia Alfonso Monrabal.




Lo que he vist



Cuan jo vaig coneixer la cisterna, s’omplia ésta de l’aigua clara i rica d’el manantial ó naiximent i era una delicia el beure-la tan dolsa i fresca.

Els “borinots” de’l pòble, ó siga, xics de voltant los quince anys qu’anavem fent parlar á les xiques que ens concentien, acudiem los dumenges després de misa d’once, á la pòrta de la cisterna. Cuan s’acostumava la vista á la foscór…

-       Aquella que puja. ¿es Roseta?

-      Si, ella nos donará á beure.

La pobre xica, per ser amable, anava á casa amb la botija mermada. Si l’abús era gran, algú se sentía cavaller i vaixava á re-omplir-la.

Nos quedavem encantats mirant com s’en anava i admirant lo airós del seu caminar - ¿ oh…les paterneres. ¡ - al que ajudava aquella falda de percal ampla i frunzida sobre la cintura, que rematava amb un vollant á mitj pam sobre tèrra, devantal algo mes curt que la falda, amb unes boljaqueetes, brodát i rodát de puntilla de festó; per dalt rematava en unes tires llargues de la mateixa tèla, que permetien sujetar-lo á l’espatla formant un llás folgat i gracios. Al còs portava un mocador de seda creuat al pit, amb un escòt molt discret i el “pico” cubrint l’espatla d’el gipó que rematades ses folgades mánegues amb una gometa, les retenía per damunt d’els colces.

Calçava sabates de mitj tacó, que li permetíen anar cómoda i llaugera.

Los cabells pentinats arrere, pero molt estovats, envoltant la fresca cara i reunits sobr’l tòs en “topo” mol baix d’apretades trenes.

Era Roseta la mòstra de les xiques paterneres d’aquell temps encara no invadit per lo “cine” i figurins.



En festes.



Com, per festes d’agost, cada familia solía tindre convidats, mentres se preparava’l dinar, enviaven un xic ú xica amb la botija á portar aigua fresqueta pera obsequiar á’ls forasters; així que á la cisterna había que vaixar la’scala á “turno” pera poder omplir.

El día d’el Sant Crist d’el primer any d’este segle, vingué a per aigua un xaval, fill d’el pòble però empleat á les oficines de l’estaciò d’el Nort.

Guapo i templat.

Vestia – com llavors soliem dir – de signoret; pantaló abotinat, alt i cenyit de cintura, sabates roiges, camisa de color, amb còll i punys postissos qu’el xic s`havia deixat en casa i amb llòch dèl còll de camisa, un mocadoret lligat davant i amb punta darrere.

Portava un cinturó de teixit de cánem, de cuatre dits d’ample i colór d’oliva sevillana amb una boljaqueta á má dreta, de cuiro del mateix color, pera plata i “calderilla” i á la ma’squerra un’altra boljaqueta, pero ésta, feta á mòle pera rellonge que llavors eren casi tots “sistema Roscòff” i pesaven manco de un kilo, pero pesaven lo seu. Unes cadenetes i un subjectador pera posar-lo á mida, completaven l’historiat cinturó.

Al cáp, portava’l xic un sombreret de palla que per lo tiés semblava una galleta – lo que llavors s’estilava -.

Tenía pressa.

Com veniem referint, este javal, qu’estava molt pagat de la seua persona, no volía guardar torn i sèn anava per avall á omplir la seua botija.

-                                       Eh, tú. ¡a la cúa.!
-                                    Quí ó ha manat, bonica?
-                                  Jo, que soch cosina de la cunyá d’el alguacil.
-                                 Puix jo, soch nevot d’un cosí de l’alcalde i tinch pressa.
-                                 Puix, vorem que vaixa primer.

Si que vaixá primer, per que , com los passamans estaven ocupats, al vaixar per lo mitj, esvará á un escaló – que solien estar banyats – i ¡ ai. Ai.!, ¡oi. Oi.! ¡uuu…iii…! Panja amunt i pèus al frè – que no frnaven -, no contá’ls escalons perque anava de pressa pero el pantaló, la camisa, els colzes i els nucs de’l espinás, poden donar fe de que foren tots hasta aplegar al fons. El sombreret pegá darrere, pero no pogué alcançar al amo fins qu’aplegaren al clòt. – Vaixaba tan apressa. .-

No soltá l’ansa de la botija s’havia quedat dalt en sis trozos.
Lo rejiu que s’armá fon d’a xavo.

El guapo, amb lo cap catxo i mes roig qu’un pimentó, se-n aná cap á casa marmolant i se diu que no torná més á la cisterna, ni consentí beure mai d’aquell’aigua tan rica.


UN AFEGITO

     Imatge de la porta d'accés a la cisterna,
 hui en dia tapiada i tapada,imagen família Alfonso Monrabal.



Jo soc paterner per que vaig naixer (‘l any 85) 1885, en Paterna i diu el “dicho”. La tierra donde nací por madre la conocí. A més, he pogut apreciar qu’l pòble me té bòna voluntat i jo li correspònc des del fons de la meua’anima.
Però. ¿i ara.? Si jo fos mes jove i viatjara ó sabera escriure ó parlar en públic, si que diría amb molt de orgull. ¡ Soc de Paterna! (de la gran Valéncia) perque d’algun temps á esta part ha sortit en este pòble una floració de jovens que han destacat en la Esglesia, en la administació del Estat, en la literatura, en’l art dramatic, en múscia i demés belles arts, en técnica de’l televisor, en la administació del pòble, en la industria.

Mon gust sería donar una llista de noms, que seria llarga, però me horroritsza pensar en un oblit que sería per á mi un gran torment,  crec que en la ment de tots están els nòms.

En veritat, mai he segut mes á gust paterner,

 Des de ací envíe amb la meua admiració, un carinyós abrás á tots estos jovens de mérit, forjats en esta Vila.


 ERNEST DEL MOLI.






No hay comentarios:

Publicar un comentario