EL RAMPA, de Josep Herrero "Jeroni"

Dels nostres bons amics de El Testar de Paterna, i escrit per Josep Herrero "Jeroni", este escrit - biografic de Ramón Guillem Ruiz, "Notes d'un republica".

  "EL RAMPA".

      Paterna gener del 2011, Josep Herrero "Jeroni".

RAMPA

(Ramon Guillem Ruiz)

NOTES D’UN REPUBLICÀ

                                Retrato-dibuix fet per Josep Herrero Jeroni

Va nàixer el 16 de juliol de 1916, en el núm. 3 del carrer de la Fàbrica (hui     Mestre Canós) de Paterna. Era fill de Dolores Ruiz Moreno i de Ramon Gui-    llem Salvador.

Era el major dels dos fills del matrimoni. Molt prompte, la família va canviar de domicili i va passar a viure al núm. 43 del carrer del Metge Ballester. Sabem  que als quatre o cinc anys, ja s’havien mudat perquè, segons ens conta la       família, Ramon va contraure una malaltia que anava agreujant-se i anava         acabant amb la seua vida sense que el metge encertara a diagnosticar-li el     tractament que necessitava.

Ramon s’encenia en flama. La febra se’l menjava. Es passava hores apegat als taulells de la cuina perquè li donaven frescor, l’alleujaven. Ramon estava   molt malalt. Tots els dies li demanava a sa mare que li fregira dos o tres          llonganisses. «Ai fill meu, que malalt estàs! Demanar-me llonganisses, deu    ser per la febra», es queixava sa mare.

A l’endemà, igual. A la fi, el metge, veient-lo tan malament, li digué a sa mare: «Mire, el xiquet no té traça de salvar-se i, si s’ha de morir, donem-li almenys    eixa satisfacció». Li van fregir les llonganisses, que es va menjar amb delit. Aquest principi de la vida de Rampa, que pareix una de les seues futures        manifestacions humorístiques, és totalment verídica segons la família.

És més que probable que Ramon es contagiara de la que va ser la grip més  tterrible del segle XX, coneguda com la «grip espanyola», la virulència de la   qual coincideix amb l’edad en què a Ramon se’l menjava la febra.

A partir d’eixe dia, Ramon començà a millorar. No sabem si allò era una «parà de fam»(1), o el més probable, que el metge encertara amb el remei. El fet és que va superar la malaltia. Possiblement encertaren a administrar-li la           vacuna que el metge, Jaume Ferran, havia descobert recentment i amb la      qual va salvar milers de vides.

LA INFÀNCIA DE RAMON

De la infància de Ramon no en sabem gran cosa. Alguna anècdota i poca      cosa més. L’anècdota, segons ens conten Irene, la seua dona, i les seues     filles, era la seguent: a l’escola no podia estar-se quiet. Ramon tenia aleshores cinc anys i es veu que era un xiquet molt viu. Li treia al mestre els cabells    verds. El mestre, com que li escarotava la classe, moltes vegades no tenia   més remei que deixar-lo al pati i tancar la porta. Pero ell encara aguaitava per  la finestra i feia carasses als seus companys per a fer-los riure o                    enguiscar-los. El mestre era el Sr. Juan Magal Benzo(2), com ell va repetir a   la família anys més tard. Així és que, gràcies a l’anécdota, sabem que Ramon va anar a les noves escoles de la plaça.(3)

Tot i eixe caràcter tan viu i inquiet, el xiquet era un bon estudiant i els pares,   que volien el millor per al seu fill, el matricularen a l‘institut Lluís Vives de        València perquè hi fera el batxillerat, que va tindre acabat l’any 1932.

L’ensenyament que va rebre a l’institut el va marcar per a tota la vida. L’alegria, el bon humor, l’altruisme que dispensava per on anava. Era un bon                estudiant i una persona feliç. Com diu la seua filla Pilar, «el sistema educatiu en la Institució Lliure d’Ensenyança va renovar l’educació social i cultural De menut en una "burra" d’Espanya des de finals del segle XIX fins al 1939. Els principis educatius es basaven en la llibertat de càtedra i donaven molta          importància a l’alumne i a la difusió de coneixements científics per a crear      hòmens i dones cultes i lliures. Tota esta filosofia vitalista, humanista, de la    vida va generar en mon pare este carácter optimista i vital contra els es          deveniments que li tocà viure més tard durant la guerra civil, i fins i tot després, quan es va reinserir en la societat de Paterna per a exercir el seu ofici de     practicant o, simplement, per a viure com un ciutadà qualsevol».

EL FUTUR METGE

La il·lusió de Ramon era estudiar medicina i, una volta acabada la carrera,      exercir els seus serveis en una embarcació com a metge de la Marina. Viatjar, eixamplar horitzons, conéixer el món amb aquelles ànsies de llibertat tan        naturals als 17 o 18 anys. A aquestes ganes de llibertat s’hi va oposar            sempre sa mare. No el volia perdre.

A pesar d’eixa oposisió materna, quan hagué acabat el batxillerat, es matricuà a la Facultat de Medicina per a cursar-hi la carrera. Les práctiques les féu a  la secció de malalties venèries i de transmissio sexual de l’Hospital General  de València.

EL PERÍODE REPUBLICÀ

Hem llegit historiadors i, sobretot, hem sentit la gent major dir que el período  republicà va ser d’una vitalitat extraordinària. Hi havia libertat, ganes de viure, i sobretot una explosió cultural que ho omplia tot. Hi havia una fam cultural         increïble. En l’època d’estudiant de medicina Per a Ramon va ser un periode magnífic. Amb 18 anys, estudiant de medicina, ben paregut, amb eixe            ambient de llibertat, amb el caràcter tan vital i la il·lusió per la seua carrera, la  vida li devia paréixer una meravella fantàstica. Una vida per a gaudir-la amb     tota la plenitud. I la va gaudir. Un autèntic somni després de la dictadura de   Primo de Ribera.

Com tots els somnis, eixe també va acabar prompte, eixa il·lusió, eixe manera de gaudir de la vida, van acabar de sobte. La guerra acabà amb tot el treball,  tota la il·lusió de Ramon i la carrera del futur metge al tercer curs de medicina. Els tres cursos a la Facultat de Medicina i les pràctiques a l’Hospital, li’ls van  convalidar per la carrera de practicant, que el facultava per a assistir a             parteres. Amb els vint anys acabats de fer, s’afilià al Sindicat de Practicants   de la UGT de València, amb el número 564. Era el 17 de juliol de 1936,         segons l’Orde del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat. En el carnet d’afiliat,  la data que figura és el 27 d’octubre de 1936.

Als 21 anys, amb el títol de practricant acabat de convalidar, s’incorporà a l’exèrcit de la República per a combatre la insurecció militar contra un Estat legalment constituït pel poble espanyol, per mitjà de les urnes.  El destinen al       Batalló de Sapadors núm. 1 del Primer Cos d’Exèrcit a l’Escorial en el mes    de setembre de l’any 1937, com a auxiliar facultatiu de segona, amb el càrrec d’alferes, com podeu constatar en aquest ofici que inserim ací.

A l’haver-se suprimit la categoría d’alferes, passà al grau de tinent, com ens  confirma la sentencia condemnatòria del dia 25 de novembre de 1939. Per     les serres de El Escorial, Guadarrama, La Pedriza, etc., va prestar els seus   serveis durant la guerra com a facultatiu sense matar ningú sinó, ben al           contrari, intentant salvar a qui podia. Ramon no va pegar mai un tir. Segons    ell em va contar un dia en ma casa (i la familia m’ho ha corroborat ara), era     prou freqüent que al pasar per algun poble, isquera la gent en busca d’algun metge.

La guerra els havia absorbit a tots i la gent s’agafava al que podia. En alguna ocasió va assistir, fins i tot, a alguna partera. Per fi va acabar la guerra i,          com que van véncer els rebels militars, a Rampa el van fen presoner i el van   traslladar a València per a jutjar-lo. En consell de guerra sumaríssim, es va     vore la seua causa el dia 25 de novembre de 1939. El van condemnar a dos anys de presó. El delicte de Ramon, segons la sentència condemnatòria,       fou el següent: «Resultando: Que el procesado, Ramon Guillem Ruiz, de       antecedentes izquierdistas con anterioridad al Movimiento Nacional, al iniciarse éste, se incorporó Document en acreditació d'Alferes auxiliar voluntariamente al “ejército rojo”, como consecuencia de facultatiu de 2ª un llamamiento      hecho por la U.G.T. a todos los profesionales sanitarios. Al incorporarse fue asimilado a Alférez y al suprimirse ésta categoría fue ascendido a Teniente, y durante la etapa de la “dominación marxista”, prestó servicio a los “rojos”       como practicante, unas veces en unidades de vanguardia y otras de                retaguardia». Eixe fou el «delicte» pel qual Rampa va estar dos anys en presons i camps de concentració: fer el seu ofici de practicant i pertànyer al          sindicat de practicants d’UGT de València. O siga, no tindre la mateixa             ideologia que els vencedors, seguir sent un ciutadà fidel al Govern legalment constituït. Com diuen en la condemna, ser un «desafecto al régimen.             Culpable de un delito de auxilio a la rebelión». De defensor de l’Estat,            passava a ser «rebel». Molt curiós. La primera part de la condemna la va       complir a Aranda de Duero i després el van traslladar al camp de concentració Miguel de Unamuno de Tetuán (Marroc), on va acabar la condemna al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors núm. 20. Quan va complir la condemna,  el governador militar de Ceuta li va concedir el passaport per a tornar a casa   l’1 de juny de l’any 1943. Era una llibertat condicionada, però era llibertat.

Aleshores tenia 27 anys. Una vegada a casa, amb el títol de practicant            restituït (30-9-1944) pel nou govern franquista, ja va poder començar a            treballar. Ramon, com molta gent aleshores, ho tenia molt agre per a sobreviure. Com he dit adés, se li van tancar moltes portes. Afortunadament, d’altres  se n’obriren. Aleshores exercien de practicants a Paterna Nicolás Cuñat i        Milagros Sánchez Muñoz que, segons em conta la família de Ramon, el van    ajudar.

És en aquest moment que el seu caràcter tan obert i vitalista li van ser útils.    Perquè tenia motius per a haver-se afonat si haguera pensat que a aquestes altures ja hauria acabat la carrera de metge i podria estar exercint a Paterna o en qualsevol altre lloc. Amb eixa voluntat extraordinària que tenia, va tirar        endavant. I començà a introduir-se en tot el teixit social de Paterna, sobretot  per les coves.

Eren temps de escassetat i de penúria i, en eixe ambient de pobresa i            carència absoluta de les coses i queviures més elementals, Ramon anava     atenent els seus pacients i guanyant-se l’estima i la valoració del poble.         Ramon es va fer ràpidament amb la gent. El caràcter tan extrovertit que tenia, el seu bon humor, la seua profesionalitat, etc., feren que la gent l’admetera     ràpidament. Entrava a les cases (i les coves) amb la mateixa familiaritat que si entrara a la seua. Encara que un poc irònic, sempre estava de bon humor. Jo, almenys, sempre el recorde igual.

Ramon amb trage de sapador Quan Rampa feia una visita per a punxar algú  de la casa, les dones aprofitaven per a fer-li alguna consulta sobre qualsevol malaltia d’algun membre de la família, ja que sabien que ell era alguna cosa  més que un practicant, que era quasi un metge. Ell aconsellava el que            considerava millor en cada cas, i en la casa s’estalviaven haver d’anar al metge. Era un costum generalitzat. Un costum que ell aceptava sense dir res i de   la manera més altruista.

Ara bé, també és veritat que a les cases on ell tenia confiança, si hi veia algun dolç o alguna fruita que li abellira, l’agafava i se la menjava amb la naturalitat  més absoluta. Recorde que, una vegada, el dia d’abans que vinguera Ramon, jo havia anat al pati de la meua  iaia a menjar figues (tots els néts de la iaia     Ruperta la visitaven molt asíduament, pense que potser la figuera hi tenia       alguna cosa a vore) i, en acabar, me’n vaig endur a casa unes poques. A                l’endemà, Ramon les va vore enseguida i ràpidament li preguntà a ma    mare:

                    –Mília, d’eixes figuetes que tens ahí, me’n tocarà alguna, no?

                    –Clar que te’n tocarà alguna, home!

                  Després, quan te’n vages te les endús totes

                     –li contestà ma mare.

Ramon, tot i ser diabètic, no podia passar per alt Document acreditatiu d'oficial de l'exèrcit de la 2ª República un grapat de figues, tres o cuatre catxaps, una coca fina o dos o qualsevol altre dolç. Era molt  llépol.

Una altra vegada que vingué a punxar-me a mi, en acabar agafà la botelleta    de l’alcohol, se la va posar a la bossa, i li digué a ma mare:

                  –Mília, m’enduc l’alchol que encara vaig a quatre cases més i sé   que no en tenen.

                     –Vés, corre, vés. Morral, que estàs fet un Juan León. Que sí que                       estem apanyats en tu! –li contestava ma mare en un to                                       condescendent i amb un somrriure inequívoc i comprensiu.

LA HUMANITAT DE RAMPA

Desprès del seu alliberament, a Ramon li esperava una reinserció difícil en la societat paternera. Ell havia triat el camí legal, democràtic, el camí republicà, el mateix camí d’un Estat que gobernava com a resultat d’unes eleccions lliures. Pèro el camí que havia elegit era el dels que havien perdut. I això ho havia de pagar. I ho va pagar de veritat. Els «guanyadors» el van rebutjar a les        seues cases. No volien que hi entrara un «roig» que havia estat a la presó i en camps de concentració. «A saber el que haurà fet»; «per alguna cosa el         tancarien», comentaven. Els comentaris dels qui volien trobar-lo culpable       d’alguna cosa no faltaven. Una vegada a casa, Ramon, com molta gent, ho tenia molt agre per a sobreviure. Com he dit adés, se li van tancar moltes          portes. Pèro d’altres se li van obrir. Aleshores exercien de practicants, Nicolás Cuñat i Milagros Sánchez Muñoz que li van cedir una zona del poble perquè poguera treballar. El sector que li van cedir, foren les coves. Una vegada        convalidat el títol de practicant pel nou govern franquista, ja va poder treballar (30-9-1944).

EL TIGRE

Després de la guerra, l’alimentació era escassa i deficient, i als xiquets ens    faltaven ajudes per a suplir eixes carències alimentàries. I ahí apareixia          Rampa. La primera volta que va vindre a punxar-me va ser en 1944, quan jo    tenia cinc anys. Les vitamines eren unes caixes de deu o dotze ampolles, una cada dia, és a dir: deu o dotze diez que tenia que vindre Rampa a punxar-me. Un martiri! Tots el xiquets li teníem por. Li’n teníem a qualsevol practicant, o al metge, o a ta mare quan et posava una lavativa per alguna «parà de ventre» o una cosa pareguda. Però quan havia de vindre Rampa, això era una altra cosa. Normalment, ta mare no et deia que havia de vindre fins un poc abans. Si     per casualitat te n’assabentaves el dia anterior, ja passaves la nit intranquil i    sobresaltat. Un dia, com altres vegades, hagué de vindre a punxar el meu      germà, que aleshores devia tindre tres anys i mig o quatre. En el sopar de la  nit d’abans, a ma mare se li va escapar que Rampa vindria a l’endemà i el     meu germà va passar la nit molt inquiet. No parà de pegar voltes en el llit i,     com que els dos dormíem en el mateix, no em deixà dormir a mi. Rampa de  faena al voltant de la Torre

–Em farà mal, a que sí –em deia.

–No et preocupes, Ramon, que no et farà mal. Rampa punxa molt bé –li         contestava jo per a calmar-lo. Finalment es va dormir.

A l’endemà es presentà Rampa. Féu peu a terra de la seua «burra», l’agafà del manillar i baixà al clot. Com era habitual en ell, baixava anunciant-se: «On   està la víctima??? Ja està ací el tigre!!!» Deixà la bicicleta a la porta de la      cova, agafà la caixeta de bullir l’agulla i entrà.

–Mília, ja estic ací.

–Ja t’ha sentit, ja! T’ha sentit jo i tot el clot –va contestar ma mare.

Mentres Rampa preparava la injecció, ma mare cridà al meu germà. «Ramon vine!» El meu germà no apareixia. Ma mare tornà a cridar-lo: «Ramon, on estás?», i Ramon sense aparéixer. El vam buscar per tota la cova. No estava.      Havia pegat a fugir. El vam buscar en les quatre coves del clot i, finalment, el  trobarem en la cova de la tia Felicitat davall d’un llit, embolicat en un sac.

–Vine ací, morral. No saps que és pel teu bé?

–No mare, no! Rampa no!

Eixia de la mà de ma mare, arrossegant-se i gemecant.

Quan ja va vore que no hi havia res a fer, que ma mare el tenia ben agafat i    que Rampa preparava l’agulla, deixà de somicar, ajupí el cap, apretà els           llavis i es disposà estoicament a rebre l’envestida del «tigre». Després, la      professionalitat de Ramon feia que no t’adonares de la punxada. Supose que escenes com aquesta serien corrents per tot arreu. En una altra ocasió, no    molt lluny de ma casa, anà a punxar un altre xiquet. La mare li donà la caixa    d’ampolles. Rampa les mirà i féu un gest de desaprovació, però la mare del   xiquet, li digué: «El metge me les ha ordenades». Ramon el va punxar i, en    acabant, es va posar la mà a la butxaca, tragué cinc duros, li’ls va donar a la   dona i li digué «Tin estos diners i fes-li una olla al teu fill, que li serà més de   profit que la injecció que li he posat». Els seus estudis mèdics l’autoritzaven a emetre aquestes opinions.

Ell sabia molt bé què era això de no tindre res per a omplir l’olla. I què dir quan se’l requeria perquè vinguera a casa? De dia no hi havia problema i, de nit,   tampoc. A la una de la matinada, a les tres, a l’hora que fóra. Si Ramon           comprenia, per les indicacions que li donava qui l’havia anat a buscar, que hi  havia d’anar, hi anava. Sempre va ser conscient i responsable amb la gent i    amb la seua professió.

Per a Rampa van ser uns anys d’una tranquil·litat relativa. Anava treballant i donant-se a conéixer com a practicant. Com era solter i vivia amb els seus pares, va poder suportar aquest període.

EL CASAMENT

El dia 17 de setembre de 1953, es va casar amb Irene Periche Parrilla, natural de Santisteban del Puerto (Jaén). Ell tenia 37 anys i ella 24. Al casar-se, es   traslladà a viure al carrer del Tinent Alfonso, en una casa que feia cantó amb el carrer de Sant Antoni. A partir d’eixe dia, el nom del carrer passà a ser        simplement «el carrer de Rampa». A l’any següent, el 1954, va nàixer Irene,   la seua primera filla, a la qual seguiren Maria Dolors, el 1957, i Pilar, el 1960. Amb una família de cinc persones, a Ramon ja no li arribava el que guanyava per a mantindre’ls a tots. Em conta Irene, la dona de Ramon, que van ser        temps molt difícils, d’una penúria total. Mancava de totes les bàsiques. Molts dies, havia d’esperar que ell vinguera i portara alguns diners o algun queviure.

Moltes vegades els seus serveis eren pagats amb alguna cosa de menjar.    Temps amargs i caòtics, per a ell i per a molta altra gent. Ramon i Irene el dia del seu casament Tan necessitats estaven que algun amic, i fins i tot el seu   cosí Carlos Guillem, li van insinuar que escrivira a Vicente Mortes –de qui      havia sigut amic de la infància–, que aleshores era ministre de la Vivenda, que potser ell el podria ajudar. Rampa es va negar durant un temps, però a la fi,    veient que la situació econòmica no millorava a casa, hagué de doblegar-se,  tragar-se l’orgull i escriure-li. El dia 3 d’octubre de 1962, en una carta              adreçada a l’inspector provincial del Seguro Obligatorio de Enfermedad y      Previsión, sol·licità la plaça de practicant en este organisme que s’havia         produït pel cessament de la practicant lliure Milagro Sánchez Muñoz.

La plaça fou adjudicada a Ramon. El seu amic de la infància no el va              desatendre. Mortes el va ajudar políticament. Professionalment, a Ramon no  li feia falta perquè era un excel·lent practicant. Tenia aleshores 46 anys. Havia acabat eixe patiment, eixa lluita per la supervivència.

Va exercir el seu ofici a l’ambulatori que hi havia al carrer General Dávila, hui, Miguel Hernández, cantó amb l’avinguda del País Valencià.

LA «BURRA» DE RAMPA

Sempre havíem vist Ramon amb la seua bicicleta, la seua «burra», com deia ell. Al principi, perquè no tot el món tenia diners per a una moto o un cotxe i,  després, per la diabetis. Este problema li va vindre per un tractament a base de cortisona que li va alterar el nivell de glucosa en la sang quan tenia             aproximadament 58 anys. De tota manera els antecedents de membres         diabètics en la seua família eren nombrosos.

L’ASSUT I LA CASETA DELS CAÇADORS

Con "la burra" del Tigre però sense ell Ramon tenia una especial predilecció per l’assut, el naixement de la séquia de Montcada. Allí es sentia lliure de tots els seus problemes junt amb els seus amics (en tenia molts, d’amics). Eren   famosos els esmorzars i els dinars de l’assut. Era un lloc especial, molt          frequëntat per la gent de Paterna abans de la guerra pèro, sobretot, als anys 50 i 60.

Els tres o quatre escalons que té el riu per a retindre l’aigua que agafa la        séquia, fan un rebals meravellós per a prendre el bany. Els diumenges           algunes famílies de Paterna agafaven el tren de Llíria i baixaven a la Canyada i, des d’allí, a peu, anaven a la presa, salvaven el riu per la pasarel·la i             baixaven a la vora de l’aigua. Pels anys seixanta, després que haguera acabat la Cordà, tot i que es tiraven coets en alguns llocs del poble, a la fi tots           anàvem, a poc a poc, baixant a la plaça. Allí ens estàvem fins a l’alba, fins que s’anunciava la despertà.

En la plaça estava muntat l’entaulat per als espectacles que venien a les festes. Per dalt i per baix del cadafal ens divertíem i, de tant en tant, ens                 cremàvem. Rampa i gent de Paterna en la caseta dels caçadors Als baixos    de l’Ajuntament es muntava un dispositiu clínic, un ambulatori de campanya   per als que anàvem nafrats pels coets. Començava abans del passacarrer i    acabava després de la despertà. Atenien el servei un metge i un practicant.   Jo, em vaig cremar una volta en la cama, estant dalt del cadafal. Com que      estava tan prop, em van atendre rápidament.

Estaven de guàrdia el Sr. José Orts i Rampa. Al cap de tres o quatre anys     em torní a cremar. En aquesta ocasió també m’atengué Ramon. Eixa nit, el   metge va ser el Sr. Valentín Hernáez. No em van quedar recialles en cap de   les dos cremades, tot i que en la de la cama es va fer bon rogle. L’atenció     per part de l’equip mèdic, tant la primera com la segona asistència, va ser     molt bona. Som molta gent a Paterna que el recordem en eixes nits de la      Cordà i li estem, i li estarem, molt agraïts sempre. L’esforç que ell feia eixes   nits era considerable. Ell, com molta gent, suportava mal la pólvora. De tota  manera, solia fer més amena la cura amb comentaris molt propis de la seua  collita. «Això està molt malament; este dit et caurà prompte, xiquet». A un      altre, que anava ferit a la cama, li aconsellava que es comprara una crossa     perquè rápidament l’anava a necessitar. «Xiquet, eixe peu està molt negre» li deia a un altre, o advertia a un que s’havia cremat els cabells: «Ferabraç , no et preocupes si el cap te s’unfla», etc. Aquestes bromes les gastava si veia  que la ferida no era important. Quan la nafra era de consideració, t’advertia    que abans de anar-te’n a casa, passares una altra volta per allí. Amb els seus cosins Carlos i José Maria, Rampa en el centre

Es va jubilar en 1987, als 71 anys. Un any després, anant amb la bicicleta, va caure un bac, prop del lloc on va aprendre a caminar: l’assut. A partir d’eixe     dia, la seua salut anà empitjorant. A més a més, anà perdent la vista                 ràpidament com a conseqüencia de la diabetis, fins que va quedar-se quasi   cec. Tenia tres o quatre aficions per a desduir-se dels problemes diaris: les  cartes (li agradava fer la partideta en el Musical o en la Societat dels Caçadors), els esmorzars en l’assut, el seu sentit de l’humor, l’esport (era un gran       esportista, li agradava nadar, jugar a pilota…) i la seua vena de conquistador. Com diu la seua filla M. Dolors, de la conquista en feia un art.

S’ha d’incloure entre les seues debilitats la de ser un supersticiós acèrrim i    convençut. La seua superstició el portava a eixir de casa amb un calcetí al      revés i, fins i tot, en algunes ocasions de color diferent. Això ell, que era un    home que sempre eixia de casa en «punt d’onze». I no diguem quan estava   fent la partida de cartes: quan li eixia el cinc de bastos, tirava les cartes, no     volia l’envit. Deixava passar eixa mà. O s’alçava, agafava la cadira on estava   assegut, li pegava una volta o dos, i es tonava a asseure.

Al costat del clauer on penjaven les claus, portava En l'assud després de       dinar una navalla menudeta i una pata de conill. Quan començava la partida,   ho posava tot damunt la taula, davant d’ell. Si això no era prou, en alguna jugada tirava mà a la butxaca, es treia una mistera, l’encenia i per davall de la taula feia una circumferència. Per a allunyar els mals esperits, deia ell. Com a bon superticiós, els dimarts i tretze podien amb ell. Sempre que això passava,      augurava algun mal alçat.

Desgraciadament, al final de la seua vida va topar amb les seues premonicions i els seus temors: el dia que, prop de l’assut, va caure un bac en la bicicleta era un dimarts i tretze.

Sarcàstic fins a l’última hora («fins i tot amb ell mateix»), deia a la família         sabent que es moria: «Este pis és el meu panteó. Jo moriré ací i no tardaré  gens». Tot seguit els cantava algun «gori, gori» o una cançoneta al·lusiva al    tema funerari.

El dia 9 de maig de 1991, als 75 anys, moria a sa casa un dels hòmens més coneguts i apreciats de Paterna.

Un bon practicant, humil i conformat. Un home bo.

Al soterrament, com era d’esperar, hi anàrem molta gent a tributar-li l’últim      adéu.

Hi ha un parell de generacions, almenys, que no l’oblidaran.

Paterna gener del 2011

Josep Herrero “Jeroni”

- El malnom de Rampa el va heretar de son pare, segons em diu Vicent    Cotolí, una de les persones que més sap de malnoms a Paterna, si no la   que més. Segons pareix, seguint a Cotolí, el pare de Rampa, el tio Ramon de Nasia, i algú més, estaven un dia mirant com jugaven a la trompa una  colla de xiquets.

En un moment del joc, els xiquets van començar a discutir per una jugada. A punt estaven d’arribar a les mans, quan va intervindre el pare de Ramon. Amb les seues paraules aconseguí que es calmaren i que continuaren el   joc. Ramon de Nasia es queda meravellat de la facilitat que tingué per a    calmar al xiquets. Li va dir: «Eres més espavilat que els de la trampa».      Pel que ens conta Cotolí, els de la trampa eren una espècie de companyia d’espectacle teatral, circense, il·lusionistes, etc., que anaven circulant pels pobles.

Per eixa metamorfosi que a vegades pateixen algunes paraules, de la        trampa anà transformant-se en Rampa. I així és com es va quedar per a ell. Com sempre, el malnom del pare el va heretar el fill.